LA NORMALITAT I ARTAUD.



Artaud de jove

     La normalitat em sembla un concepte terrible. No sé quan es devia començar a imposar dins de l'imaginari humà, però quan llegeixo la vida terrible d'Artaud, per posar un exemple, i el seu pas per manicomis, la meva ànima s'entristeix per aquells éssers incapaços de vestir l'hàbit de la normalitat sobre el seu ésser boig, instintiu, còsmic, i natural, fet de fang i pedra i d'aigua, adobs i lluna, fet de sexe i de saliva i mossegades animals.
La normalitat crea els manicomis i els ghettos. L'únic remei a la normalitat és la Solitud.
Pobre esperit d'Artaud.
No és d'estranyar que el marsellès infringís violencia en l'espectador.. la mateixa que ell sentia des que va néixer. Que volgués estripar l'espectador, ensenyar-li les seves vísceres amb la crueltat més humana.O com ell va dir:

Dibuix d'Artaud

 

 

"La Crueltat consisteix a arrabassar per la sang i fins per la sang de déu ,  la contingència animal de la inconscient bestialitat humana en tots i qualsevol lloc on se la trobi. "

 

 Antonin Artaud
 " Per acabar amb el judici de déu "

                                                                                                                          

Viatjant cap a un recital



B. Plossu

       Avui em porten a un recital. I em tornaran a casa. Estic contenta. Són una parella del públic d'un altre recital, que van descobrir que vivien al mateix poble que jo i em van trucar oferint-me d'anar amb ells. Xerrem a l'anada. Em diuen que llegeixen poesia. Jo dic que bé! I els pregunto quina. Em diuen Valverde i jo dic " I en català?", aleshores es fa un silenci que sé que és el cap pensant intentant trobar noms en català. Finalment els troben. En Víctor Sunyol i en Llavina. Els pregunto si els coneixen. Sí, són coneguts, amb l'un van treballar junts, l'altre vivia al poble on s'estaven abans. També em parlen de la Maria Cinta Montagut, a qui ella va tenir de professora i que també han llegit i els agrada. No els sonen de res noms com Casasses, o Pedrals, o Sampere o Alzamora o Garriga ( per posar-ne 4 que ara mateix són coneguts).  De mi evidentment no en tenien ni idea... em van descobrir l'altre dia! M'expliquen que van topar de casualitat amb els festivals literaris fa uns dos o tres anys i que els agraden. Conversa i viatge continúen agradablement rodant, però una part del meu cap es desinteressa  i pensa en aquesta realitat de les "persones que llegeixen poesia" i  recorda quan  fa uns  anys  des d'ed. 62 trucaven els autors oferint-nos els llibres que hi teníem publicats, perquè sinó els cremarien (Torquemada contemporània, llibres a la foguera).  L'al.lucinant és que els autors més aclamats venien gairebé la mateixa quantitat de poesia que jo.  O sigui no en venien gaire. El cotxe ara ja agafa la carretereta que duu fent giragonses cap al bellíssim poble on es fa el recital. No tinc gaires ganes de recitar i menys encara quan arribo i un del poetes diu que nosaltres som els Pallassos i el públic els Domadors. Ho repeteix dos o tres vegades pel micro. Ningú riu. La calor, la digestió, la mandra... els costa encara reaccionar. Jo menys. Jo no sóc cap Pallassa, i no m'agrada que em domin. He arribat.

L’ÀNIMA I LA MANDÍBULA. Escrit de l'any 2010

L’ànima humana no sap sovint com enfrontar-se a la tristesa, al dolor, a l’angoixa,...És per això que, de vegades,  l’ànima s’ajuda de la mandíbula, la fa cloquejar com campana al vent interior i crida a riure. Incapacitada o massa reblerta, l’ànima busca una bena d’os i de vent per on escapolir-se, fugir, transformar-se en estranya i quixotesca catarsi,  respirar aire i sortir a la llum esdevinguda rialla, riure. La mandíbula escup i fa suportable l’insuportable.

Els qui veuen en això diversió no veuen res. No entenen res. S’enganyen en veure el dolor disfressat de mandíbula i campana de festa. Perquè la poesia mai pot ser senzillament divertida, de fet la poesia mai pot ser senzillament res. Sempre és complicadament, perquè s’alambina, es destil·la fins i tot en la més aparent senzillesa. El públic, cor dedins,  ho entén així, doncs la llegeix poc en les hores de solitud, sap que si ho fa, la mandíbula es serrarà cap a dintre i esdevindrà tot os i aire entre els vísceres, l’esperit i la ment. Però aquest mateix públic es queda només amb el so de la mandíbula i no vol recordar ni veure la mà que estira la corda, que la sega i la branda des de l’interior. Ni l’ànima que la mou. Cosa lògica en una època que busca el riure amb drogoaddicció , en una època per tant, trista, angoixada i buida.

 

 

 

( Aquest escrit del 2010 té motl a veure amb allò que expressava ahir sobre la poesia i el públic. L'he trobat mentre buscava d'altres coses, i m'ha semblat molt adequat al que explicava ahir.)

EL POETA I EL PÚBLIC

"Els recitals multitudinaris de poetes repetint-se ad infinitum porten a una banalització i popularització folklórica, que allunya a la poesia de la poesia i la instal.la a la plaça del poble amb els firaires, el capellà, la cabra i el gitano, la cantant d'orquestra i el xerraire del bar obert a totes hores. Molts desvagats hi circulen o passen l'estona entretenint-se. També s'hi arriben poetes que voldrien publicar per saber a veure què es porta ara. O noies joves que encara somien en ser materia d'amor i musa d'algun poeta emergent..." llegia aquestes paraules en un dels assajos de la bostoniana Aline Borough, la qual en un altre apartat deia: " En un acte proper al suïcidi d'amor Narcisista, on l'estany són les pròpies paraules, el poeta acaba escoltant-se al temps que parla i es produeix així la màgia del mite d'un amor no compartit. El poeta incomprès...Però allò que mai ocorre és que un Narcís n'escolti un altre. És imposible. Estan ofegant-se tots dins dels propis escrits."

Potser jo no seria tan drástica com la bostoniana, però m'hi aproparia una mica en la idea del Narcís que només té ulls per a si mateix. És més afegiria una altra circumstància sorprenent:  quan el públic són els propis poetes. Sí, esquizofrènic. I molt real. He estat en molts recitals on els poetes eren gairebé tot el públic. De fet, en aquests actes, públic i actors són les mateixes persones. En una endogàmia parateatral exquisida.

Pocs recitals, a més escapen a aquest ritual on es barreja una mena d'espectacle de l'individu pujat dalt de les seves pròpies paraules, éssent contemplat, més que escoltat. Ja què dir de llegit!

Perquè...Qui escolta realment els poetes? I qui realment els llegeix quan s'acaba l'espectacle?