"Els recitals multitudinaris de poetes repetint-se ad infinitum porten a una banalització i popularització folklórica, que allunya a la poesia de la poesia i la instal.la a la plaça del poble amb els firaires, el capellà, la cabra i el gitano, la cantant d'orquestra i el xerraire del bar obert a totes hores. Molts desvagats hi circulen o passen l'estona entretenint-se. També s'hi arriben poetes que voldrien publicar per saber a veure què es porta ara. O noies joves que encara somien en ser materia d'amor i musa d'algun poeta emergent..." llegia aquestes paraules en un dels assajos de la bostoniana Aline Borough, la qual en un altre apartat deia: " En un acte proper al suïcidi d'amor Narcisista, on l'estany són les pròpies paraules, el poeta acaba escoltant-se al temps que parla i es produeix així la màgia del mite d'un amor no compartit. El poeta incomprès...Però allò que mai ocorre és que un Narcís n'escolti un altre. És imposible. Estan ofegant-se tots dins dels propis escrits."
Potser jo no seria tan drástica com la bostoniana, però m'hi aproparia una mica en la idea del Narcís que només té ulls per a si mateix. És més afegiria una altra circumstància sorprenent: quan el públic són els propis poetes. Sí, esquizofrènic. I molt real. He estat en molts recitals on els poetes eren gairebé tot el públic. De fet, en aquests actes, públic i actors són les mateixes persones. En una endogàmia parateatral exquisida.
Pocs recitals, a més escapen a aquest ritual on es barreja una mena d'espectacle de l'individu pujat dalt de les seves pròpies paraules, éssent contemplat, més que escoltat. Ja què dir de llegit!
Perquè...Qui escolta realment els poetes? I qui realment els llegeix quan s'acaba l'espectacle?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada